Es desenvolupa un nou sistema per a la prospecció eòlica

.

Des de la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona, ubicada al Barcelona Knowledge Campus (BKC), ha desenvolupat un sistema innovador de prospecció eòlica dissenyat per poder-se aplicar especialment en entorns marins.

Imatge del globus aerostàtic durant un enlairament de prova des de la Facultat de Física de la UB.

El projecte es basa en un globus aerostàtic del qual penja un mòdul amb sensors meteorològics i altres sistemes de posicionament que permeten saber en cada moment quina és la força i la direcció del vent independentment de l’orientació del globus.

El sistema, que ha estat coordinat pel professor Bernat Codina, del Departament d’Astronomia i Meteorologia de la UB, i que ha desenvolupat Andriy Lyasota, enginyer aeronàutic rus que actualment és alumne del màster universitari d’Enginyeria en Energia (UB-UPC), permet enviar les dades mitjançant una connexió wi-fi a la unitat de seguiment i enregistrament. El mòdul de sensors, a més, disposa de llums de posicionament i d’anticol·lisió que permeten mantenir el globus enlairat permanentment.

El prototip de globus aerostàtic fa tres metres de llarg i té una forma similar a una oblada. Gràcies a aquest disseny pot suportar vents de fins a 150 km/h i arribar a una alçada de 150 metres mitjançant un cable que aguanta 600 quilos. En la fase inicial del projecte els investigadors de la UB han fabricat un prototip real del sistema i les primeres proves de vol i de recollida de dades han estat molt prometedores.

El professor Bernat Codina n’explica les característiques: «La tecnologia actual ens ha permès recuperar la idea d’utilitzar un globus aerostàtic i incorporar-hi tot un equip de sensors que en conjunt pesen quatre quilos».

Bernat Codina, del Departament d’Astronomia i Meteorologia de la UB, i Andriy Lyasota, enginyer aeronàutic rus i alumne del màster universitari d’Enginyeria en Energia (UB-UPC)

En el futur es preveu que l’energia eòlica es desenvoluparà preferentment en l’entorn marí. Fins ara, els estudis previs per detectar els emplaçaments idonis es fan instal·lant torres meteorològiques o altres sistemes de mesura sobre plataformes marítimes que requereixen grans inversions. El sistema desenvolupat a la UB permetria instal·lar el globus aerostàtic en una boia flotant, la qual cosa aportaria una reducció significativa de costos en la campanya prèvia de prospecció.

D’altra banda, tal com apunta Andriy Lyasota, «aquest sistema permetria minimitzar l’impacte ambiental en el fons marí ja que no requereix cap edificació». Tot i així, l’expert conclou que «caldria resoldre alguns reptes tecnològics com ara aconseguir que pugui aguantar fins a un any en condicions extremes» per poder tenir aplicació en prospeccions eòliques.

La UB serà una de les seus de l’Atri dels Gentils, un fòrum d’intercanvi i de diàleg entre intel·lectuals

.

Barcelona acollirà els dies 17 i 18 de maig la cinquena edició de l’Atri dels Gentils, una trobada d’intel·lectuals creients i laics que reflexionaran al voltant de l’art, la bellesa i la transcendència.

El Paranimf de l’Edifici Històric acollirà divendres, 18 de maig, les activitats de la segona jornada de l'Atri dels Gentils.

Aquest fòrum el promou l’Arquebisbat de Barcelona i el Pontifici Consell de la Cultura i l’organitza la Facultat de Teologia de Catalunya, amb la participació de la Facultat de Filosofia de la UB i la Fundació Joan Maragall.

Les activitats es desenvoluparan a la Universitat de Barcelona, la Sagrada Família, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), i les sessions es podran seguir presencialment o a través del web de l’Atri dels Gentils.

Segons Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, l’objectiu del fòrum és que «les grans qüestions de l’Església penetrin en la societat mitjançant el respecte mutu i el diàleg». En aquesta ocasió, s’han volgut unir els conceptes d’Església i cultura i s’ha convidat pensadors contemporanis per tal que reflexionin al voltant d’un tema concret.

Participaran en les jornades els cardenals Lluís Martínez Sistach i Gianfranco Ravasi, a més dels crítics d’art Juan Manuel Bonet i Daniel Giralt-Miracle, el teòleg Santiago del Cura, els filòsofs Xavier Rubert de Ventós i Rafael Argullol, l’il·lustrador Perico Pastor, el poeta i físic David Jou, l’escriptora Carme Riera, el sociòleg Salvador Giner, el filòleg Jordi Llovet, el músic Joan Guinjoan i l’editor Jaume Vallcorba, entre d’altres.

.

Dijous, 17 de maig

La inauguració de l’Atri dels Gentils tindrà lloc aquest dijous, 17 de maig, a les 19.30 h, a l’MNAC. Hi intervindran el cardenal Gianfranco Ravasi, prefecte del Pontifici Consell de la Cultura, i el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell. A continuació, es desenvoluparan les ponències. El crític d’art Daniel Giralt-Miracle parlarà de «La humanitat de l’ésser humà, fonament de l’art»; el monjo de Montserrat i antropòleg Lluís Duch farà la xerrada «El símbol, entre el present i l’absent»; Rafael Argullol, rector emèrit de la Universitat Pompeu Fabra i professor d’Estètica, dissertarà sobre «L’art com a contemplació i comunió», i Micol Forti, dels Museus Vaticans, farà la presentació «L’art religiós, àmbit de revelació i de diàleg entre Déu i l’home». La moderació del diàleg serà responsabilitat de la rectora de la Universitat Ramon Llull, Esther Giménez Salinas.Les intervencions musicals seran a càrrec de Lídia Pujol, acompanyada a l’orgue per Dani Espasa.

Aconsegueixen prolongar la vida de ratolins un 24%

.

Diversos estudis han demostrat que és possible allargar la vida mitjana d’organismes de nombroses espècies, inclosos mamífers, actuant sobre diferents gens. Fins ara això ha implicat modificar permanentment els gens dels animals des de la fase embrionària, la qual cosa no es planteja en humans.

Imatge: UAB

Els investigadors del CNIO i del CBATEG han provat ara que és possible allargar la vida de ratolins amb un tractament que actua directament sobre els gens, però que s’aplica a animals adults, i una única vegada. Ho han fet mitjançant teràpia gènica, una estratègia mai abans emprada per combatre l’envelliment. La teràpia ha demostrat ser segura i efectiva en ratolins.

Els investigadors van tractar a ratolins adults, d’un any d’edat; i vells, de dos anys. En tots dos casos la teràpia gènica va tenir un efecte “rejovenidor”. Els ratolins que van ser tractats en complir l’any van viure, de mitjana, un 24% més; els de dos anys, un 13% més. A més, la teràpia va millorar sensiblement la salut dels animals, retardant l’aparició de malalties associades a l’edat -com la osteoporosis i la resistència a la insulina- i millorant els valors d’indicadors d’envelliment, com la coordinació neuromuscular.

La teràpia gènica aplicada es basa en tractar l’animal amb un virus l’ADN del qual ha estat modificat; els gens virals han estat substituïts per un dels gens més importants per a l’envelliment: el de l’enzim telomerasa. La telomerasa repara els extrems dels cromosomes, els anomenats telòmers, i en fer-ho frena el rellotge biològic de la cèl·lula i per tant de l’organisme. El virus, en infectar a l’animal, actua com un vehicle que diposita el gen de la telomerasa en les cèl·lules.

Aquest treball “demostra que és possible desenvolupar una teràpia gènica antienvelliment amb telomerasa sense augmentar per això la incidència de càncer”, escriuen els autors. “Els organismes adults acumulen danys en l’ADN resultat de l’escurçament dels telòmers, aquest treball mostra que una teràpia gènica basada en la producció de telomerasa és capaç de reparar o retardar aquest tipus de dany”, afegeixen.

En 2007, el grup de Blasco va demostrar que és possible prolongar la vida de ratolins transgènics -el genoma dels quals ha estat modificat de forma permanent en la fase embrionària- fent que les seves cèl·lules expressin telomerasa i, a més, gens extra de resistència al càncer. Aquests animals viuen un 40% més de l’habitual i no tenen càncer.

Els ratolins tractats amb la teràpia gènica ara assajada tampoc tenen càncer. Els investigadors ho atribueixen al fet que la teràpia comença quan els animals ja són adults, i per tant no tenen temps d’acumular el nombre de multiplicacions aberrants necessàries per a l’aparició de tumors.

També és important el tipus de virus emprat per portar el gen de la telomerasa a les cèl·lules. Els autors van usar virus molt segurs, àmpliament usats en teràpia gènica amb un gran èxit en el tractament de l’hemofília i malalties oculars. Són virus que deriven d’uns altres no patògens en humans i que no tenen capacitat per replicar-se.

Sobre la teràpia assajada en aquest treball, Fátima Bosch assenyala: “Usem un vector que expressa el gen d’interès (telomerasa) durant un llarg període de temps, i per tant es va realitzar un tractament únic. Això podria ser imprescindible per a una teràpia antienvelliment, ja que qualsevol altra estratègia requeriria d’una administració constant del fàrmac durant tota la vida del pacient, augmentant el risc d’efectes adversos”.

Encara que aquesta teràpia no sigui aplicada a humans contra l’envelliment, almenys a curt termini, sí pot obrir una nova via al tractament de malalties relacionades amb la presència en els teixits de telòmers anòmalament curts, com alguns casos de fibrosis pulmonar humana.

.

El llistat es divideix en tres classificacions: una per als programes de directius (open), una altra per als programes a mida per a les empreses (custom) i una tercera que combina les posicions de les dues classificacions anteriors. En aquesta darrera, ESADE es col·loca en la 5a posició mundial.

Edifici d'ESADE

Segons Alfons Sauquet, degà d’ESADE Business School, “aquest ascens demostra la feina que ha desenvolupat l’escola en els darrers anys, però no tan sols pel que fa a la formació de directius i a la gestió empresarial. També és el resultat de l’impuls que ha fet en aspectes clau, com la globalització i la internacionalització de tots els seus programes”.

Igualment, Sauquet destaca l’evolució que han experimentat els programes a mida per a les empreses: “Davant la conjuntura actual, l’escola ha sabut adaptar-se a les necessitats de cada organització, i ajudar-les a enfrontar-se als nous reptes.”

Per això, la internacionalització, la qualitat dels programes i la innovació a les aules són alguns dels factors que han obtingut més bona nota en la classificació. Tots aquests són elements claus per a les empreses per sortir reforçades de la crisi econòmica actual. En aquest sentit, ESADE es converteix en un partner estratègic de cada organització, ja que les acompanya en la implantació d’estratègies empresarials i en el desenvolupament de les capacitats organitzatives dels seus directius.
.

Qualitat dels programes per a directius

La formació adreçada a directius ha obtingut també bons resultats en la classificació. Els darrers quatre anys, ESADE ha experimentat una evolució significativa, i s’ha situat en la 12a posició mundial i en la 7a europea. Aquesta tendència explica igualment la feina que du a terme acompanyant els executius en la implementació de les seves estratègies empresarials.

D’altra banda, els participants es mostren molt satisfets amb la metodologia aplicada en els programes d’ESADE adreçats tant a executius que exerceixen càrrecs d’alta direcció com a aquells que cerquen les últimes tendències en estratègia, internacionalització i finances globals. En aquesta matèria, destaquen els programes oberts Advanced Management Programme (AMP) i Programme for Management Development (PMD®).

A l’últim, l’aspecte més valorat pels directius és el seguiment que fa ESADE un cop han acabat el programa (1a posició global). ESADE els proporciona un acostament entre la teoria de les aules i la seva aplicació pràctica quan tornen als seus llocs de feina.
.

Les empreses valoren la internacionalització

En el rànquing dels programes a mida per a empreses (custom), ESADE se situa en el top 5 mundial en col•locar-se en la 4a posició.

Un dels aspectes que expliquen aquest resultat és la internacionalització. ESADE és una de les escoles més ben valorades a escala mundial pel nombre de participants estrangers a l’aula i pel caràcter internacional de les empreses clientes. Un aspecte que confirma l’aposta d’ESADE per la multiculturalitat, amb un protagonisme creixent dels programes adreçats a un públic directiu divers i impartits a diversos països.

Un original sistema per estudiar el comportament dels insectes

.

Els resultats del treball s’han publicat el mes d’abril a Nature Scientific Reports i hi han participat Zenon Mathews amb Paul Verschure, investigador i director del grup de recerca en Cognició, Computació i Robòtica (SPECS), i investigador ICREA del Departament de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (DTIC), respectivament, conjuntament amb Sergi Bermúdez, abans investigador d’SPECS i ara de la Universitat de Madeira (Portugal),  i científics del Max Plank Institute (Alemanya).

Flywalk system. Imatge: UPF

La recerca duta a terme per aquest treball ha consistit en l’estudi del comportament de quinze mosques sotmeses a set senyals olfactius diferents, en base a les seves preferències i la seva sensibilitat olfactives mitjançant el sistema Flywalk.

El sistema consta de quinze túnels de vent alineats, reguladors de vent i una videocàmera, segons es mostra a la figura.

Els investigadors van emprar mosques del gènere Drosophila, com a model experimental. Seguidament, els insectes es van sotmetre a repetides pulsions de diferents substàncies oloroses de manera controlada,  pel que fa a la composició, la concentració i el temps d’exposició a les substàncies en investigació.

.

El comportament dels insectes és olor i sexe específic

A través del sistema Flywalk es va poder fer el seguiment del comportament dels insectes i enregistrar-lo a temps real i a alta resolució,  amb una precisió de fins a 100 mil·lisegons.

Amb aquesta original plataforma d’anàlisi s’ha posat de manifest que el comportament dels insectes és olor específic, de manera que quan els insectes perceben un olor que els és atractiu provoquen moviments dirigits a contra vent, mentre que quan perceben un olor que els és repel·lent (a benzaldehid, per exemple) , les mosques disminueixen la seva activitat.

Imatge: UPF

Aquests canvis de comportament presenten igualment diferències segons sigui el  sexe. Per exemple, les mosques femelles responen més que els mascles a olors relacionades amb els aliments, com ara l’acetat d’etil.  Els científics han relacionat aquest fet amb què les femelles busquen el lloc idoni per fer la posta d’ous per tal que les larves resultats tinguin suficient aliment al seu abast.

També amb Flywalk s’ha vist que a través dels òrgans olfactius les mosques discriminen el sexe dels seus congèneres, fins al punt que els mascles determinen l’estat d’aparellament de les mosques femelles en base a senyals olfactius.

Amb una feromona, l’acetat de cisvaccènic, el mascle de Drosophila marca la femella durant la copulació.  Amb això aquest gènere s’assegura que la descendència procedirà només d’un mascle concret. Amb el Flywalk s’ha comprovat experimentalment que aquesta substància realment actua de repel·lent per a mosques mascles.

Portada de la revista `Science Signaling’ dedicada a una recerca sobre l’origen de la multicel·lularitat

.

Una de les preguntes més desafiadores de la biologia actual és la de l’origen de la multicel·lularitat, és a dir, dels mecanismes moleculars que van permetre l’aparició dels animals multicel·lulars a partir dels seus predecessors unicel·lulars, un procés clau en la història evolutiva dels organismes al planeta.

L'article ha estat publicat en portada a la revista Science Signaling.

Segons un article publicat en portada a la revista Science Signaling, les proteïnes tirosina-cinasa, unes molècules imprescindibles en la maquinària cel·lular, es van diversificar abans de l’origen dels organismes pluricel·lulars.

En aquest treball hi han participat, entre altres experts, els investigadors Iñaki Ruiz-Trillo, Hiroshi Suga i Alex de Mendoza, del Departament de Genètica de la UB i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) -adscrit al campus d’excel·lència internacional Barcelona Knowledge Campus (BKC)- amb seu al Parc Científic de Barcelona (PCB).

.

Dels éssers vius unicel·lulars als multicel·lulars

La transició biològica cap a la multicel·lularitat és un pas crític en la història evolutiva dels metazous. Tal com explica el professor Ruiz-Trillo, «històricament, es creia que un factor determinant en aquest procés era l’adquisició de nous gens que van permetre arribar a una multicel·lularitat complexa, com per exemple, la invenció de nous gens involucrats en l’adhesió, la comunicació i la diferenciació cel·lular».

En l’estudi, però, les dades mostren que, «més que aquests gens nous, el factor clau va ser, probablement, una millor regulació i una coadaptació de gens presents en l’ancestre unicel·lular a noves funcions en un context multicel·lular», assenyala el científic.

Les proteïnes tirosina-cinasa són indispensables en processos cel·lulars bàsics com ara la proliferació, la migració, el metabolisme energètic i la comunicació intercel·lular. Tot i el seu paper fonamental en el context multicel·lular, el seu origen en l’escala evolutiva dels metazous encara té moltes incògnites.

Imatge: Viquipèdia

En l’article, dirigit per Iñaki Ruiz-Trillo i amb Hiroshi Suga com a primer signant, l’equip científic revela noves pistes sobre l’origen dels gens codificadors de proteïnes tirosina-cinasa (citosòliques i receptores) en la transició cap a la multicel·lularitat.

.

Comparant gens amb els predecessors unicel·lulars

En concret, els experts comparen diverses seqüències genètiques en organismes unicel·lulars eucariotes (Capsaspora owczarzaki i Ministeria vibrans, molt propers evolutivament a animals i fongs) i en metazous i coanoflagel·lats, que són els organismes unicel·lulars més pròxims filogenèticament als metazous.

Segons els resultats, tant les tirosina-cinasa citosòliques (CTK) com les tirosina-cinasa receptores (RTK), van sorgir abans de l’aparició de la multicel·lularitat. Ara bé, mentre que les CTK es van diversificar abans de l’origen dels metazous, les RTK van experimentar diversificacions independents en metazous i en els llinatges unicel·lulars, de manera que, en els animals i en els seus parents unicel·lulars, les RTK actuals són totalment diferents.

Per a l’equip científic, aquest patró d’evolució diferent entre les CTK i les RTK planteja nous interrogants sobre el paper biològic de les proteïnes tirosina-cinasa en els organismes unicel·lulars. «Una explicació possible —suggereix Ruiz-Trillo— és que les CTK, ubicades en un context intracel·lular, no van haver de variar gaire en passar dels ancestres unicel·lulars als animals multicel·lulars. En el cas de les RTK, que connecten la part externa de la cèl·lula amb la interna, van haver de variar molt més en la transició d’un context unicel·lular (on la part externa és l’ambient) a un de multicel·lular (on el medi extern és l’interior de l’organisme)».

Leszek Borysiewicz, vicerector de la Universitat de Cambridge: «El creixement econòmic vindrà de les universitats de recerca europees»

.

El creixement econòmic és la prioritat de tots els governs europeus, i s’espera que arribi ben aviat. Però, com hi poden contribuir les universitats? Les universitats de recerca europees ja hi estan contribuint econòmicament de manera considerable, això és evident.

Eduquem la força de treball del futur, fem la recerca que els governs, les empreses i la indústria ens encarreguen a través de contractes de recerca, així com descobriments i invents que, formalitzats en els darrers anys amb el nom de transferència tecnològica, el sector privat utilitza per generar beneficis econòmics.

Leszek Borysiewicz. Imatge: UB

Posem un exemple de la Universitat de Cambridge: el 1960, dos llicenciats d’aquesta universitat van crear una empresa anomenada Cambridge Consultants, i van començar a desenvolupar un clúster d’empreses d’alta tecnologia al voltant de la universitat. Això posteriorment es va conèixer com a fenomen Cambridge, és a dir, el procés mitjançant el qual científics emprenedors van crear empreses per beneficiar-se de la proximitat d’una gran universitat de recerca i, a mesura que el clúster creixia, de la proximitat d’altres empreses que feien coses semblants.

Al voltant de la ciutat ara tenim més de 1.400 empreses d’alta tecnologia i de biotecnologia, des de petites empreses derivades (spin-outs) creades recentment a partir dels laboratoris universitaris, fins a filials d’empreses multinacionals com Microsoft. Onze empreses de les que van començar en el clúster de Cambridge estan valorades actualment en més de mil milions d’euros. Per exemple, Autonomy, empresa líder en programari, o ARM, fabricant de microxips que es troben a tots els telèfons mòbils, cotxes i televisors.

El que no és tan obvi és que la contribució de les universitats a l’economia és tan eficaç precisament perquè aquest no és el nostre objectiu principal. La productivitat econòmica és un subproducte de l’ensenyament i de la recerca que duem a terme per uns altres motius. Si aquest fos el nostre objectiu principal, si les universitats es convertissin en la branca de recerca i desenvolupament de la gran indústria, llavors la nostra destacada contribució es perdria.

El fenomen Cambridge no es va planificar i, en molts aspectes, va ser inesperat. És difícil creure que hauria tingut més èxit si la universitat s’hagués proposat crear intencionadament aquest efecte econòmic. Un dels motius és que els descobriments que tenen més contribució econòmica acostumen a provenir de la recerca bàsica, sense objectius pràctics immediats, i no pas de la recerca aplicada, propera al mercat.

Si, posem per cas, una empresa farmacèutica encarrega a les universitats la tasca de millorar l’eficàcia d’un fàrmac determinat, el resultat serà útil econòmicament i socialment, però limitat, i potser seria més eficaç que es dugués a terme en el si de l’empresa.

Ara bé, altres tasques més fonamentals, com ara identificar una nova molècula, s’ubiquen molt millor en una universitat de recerca intensiva pluridisciplinària. En aquest cas, un investigador universitari intenta principalment descobrir, per curiositat, com funciona un procés biològic fonamental, i els resultats poden ser il·limitats i transformadors.

Això és precisament el que van fer Francis Crick i James Watson als laboratoris Cavendish de Cambridge el 1952. El seu descobriment de l’estructura del DNA ha tingut un efecte en les nostres vides i, com a exemple de benefici econòmic d’un subproducte, ha generat milers de milions d’euros.

Els dos exemples estan connectats: la recerca farmacèutica que es duu a terme avui es basa en la recerca bàsica d’ahir. Encara que la transferència de l’una a l’altra és llarga (disset anys en alguns camps d’estudi), és evident que no es pot trencar. La recerca bàsica que fem ara s’aplicarà en els propers anys. No podem deixar el rebost buit als nostres successors.

George Porter, expresident de la Royal Society, l’acadèmia de la ciència del Regne Unit, va anar més enllà i va insistir en el fet que la recerca bàsica i la recerca aplicada són en el fons el mateix: «Hi ha dos tipus de recerca: l’aplicada i la que encara no s’ha aplicat».

Europa té la sort de tenir universitats de recerca intensiva fortes que poden fer un pas endavant per fer front als desafiaments actuals. Moltes són membres de la Lliga d’Universitats Europees de Recerca (LERU), que, en el marc del congrés que celebra el 10è aniversari d’aquesta associació, es pregunta com seran les universitats de recerca del futur. És una pregunta oportuna, ja que la Unió Europea està enllestint el disseny del futur marc de finançament de recerca, Horitzó 2020, un programa que destinarà més de 80.000 milions d’euros en set anys a la recerca i a la innovació a Europa. Aquestes grans quantitats de diners són el factor que determinarà com es desenvoluparan les universitats europees.

Cal que les nostres universitats se centrin únicament i exclusivament en la recerca bàsica i deixin la recerca aplicada i la innovació als instituts de recerca i als laboratoris d’R+D del sector privat? L’exemple del fenomen Cambridge ho desaconsella rotundament.

La Universitat de Cambridge pot oferir a les empreses del clúster accés a un ampli ventall de recerca —bàsica i aplicada—, amb els serveis de suport corresponents (oficines de transferència tecnològica, parcs científics i vivers d’empreses, capital inicial). No és aconsellable separar la recerca aplicada de la que encara no s’ha aplicat, i pot ser que ni tan sols sigui possible.

És important, doncs, que les universitats siguin el lloc on es dugui a terme qualsevol tipus de recerca, sobretot perquè són les últimes institucions capaces d’integrar el coneixement provinent de fonts i disciplines molt diverses.

Les universitats poden identificar avenços interessants en llocs inesperats i combinar-los per aportar solucions pràctiques a grans problemes. Ho poden fer gràcies al seu abast acadèmic, perquè són autònomes i perquè donen llibertat als investigadors, a títol individual, per seguir indicis prometedors. Per bé que els nostres físics i bioenginyers puguin inventar un nou aparell amb capacitat de generar beneficis econòmics, les nostres facultats de lletres i d’humanitats —sociòlegs, economistes, advocats—poden transformar aquesta capacitat en un benefici socioeconòmic sostenible. Com a integradors, podem equiparar finançament en recerca i problemes socials.

Així doncs, a l’hora de dissenyar el programa Horitzó 2020, la Unió Europea hauria de reconèixer que és precisament la recerca universitària, tant l’aplicada com la que encara no s’ha aplicat, la que produeix el creixement sostenible a llarg termini que tant necessita Europa.

Val la pena preguntar-nos per què les universitats volen aquestes àrdues responsabilitats. La resposta es troba en la nostra missió: servir la societat. Si en algun moment l’àmbit acadèmic no estava prou vinculat amb el món real, aquest moment ja ha passat del tot. Servir la societat és l’essència del que fem. Només si continuem investigant en totes les disciplines i en qualsevol punt de l’ampli ventall de la recerca, des de la forma més directa d’innovació aplicada fins a la indagació més fonamental sobre la manera com funciona el món, les universitats europees tindran la clau del creixement de les nostres economies i de les nostres societats.

Els rectors de la LERU subscriuen el contingut d’aquest document:

Dymph van den Boom (Universitat d’Amsterdam), Dídac Ramírez i Sarrió (Universitat de Barcelona), Timothy O’Shea (Universitat d’Edimburg), Hans-Jochen Schiewer (Universitat Albert Ludwig de Friburg), Jean-Dominique Vassalli (Universitat de Ginebra), Bernhard Eitel (Universitat Ruprecht Karl de Heidelberg),Thomas Wilhelmsson (Universitat d’Hèlsinki), Paul F. van der Heijden (Universitat de Leiden), Mark Waer (Universitat Catòlica de Lovaina), Keith O’Nions (Imperial College de Londres), Malcolm Grant (University College de Londres), Per Eriksson (Universitat de Lund), Enrico Decleva (Universitat de Milà), Bernd Huber (Universitat Ludwig Maximilian de Munic), Andrew Hamilton (Universitat d’Oxford), Jean Chambaz (Universitat Pierre i Marie Curie), Guy Couarraze (Universitat París Sud), Alain Beretz (Universitat d’Estrasburg), Bert Van der Zwaan (Universitat d’Utrecht), Andreas Fischer (Universitat de Zuric).

.

UAB / L’objectiu del projecte és analitzar les diferències esquelètiques que presenten els cossos segons el tipus d’estructura funerària on han estat inhumats. Amb la recerca els investigadors podran realitzar aportacions teòriques i metodològiques generals capaces de reconstruir la història i evolució seguida per les restes inhumades amb unes característiques i context determinats.

Imatge: UAB

L’ús d’aquests models és bàsic per poder conèixer aspectes relacionats amb l’origen dels dipòsits funeraris antics (primaris o secundaris), tipologies i rituals funeraris, o les característiques i naturalesa d’alteracions ante i post-mortem de les restes.

Les instal·lacions on es es fa la recerca, als afores del municipi lleidatà, permeten als investigadors disposar d’un espai que recrea les condicions de les tipologies funeràries bàsiques que al llarg de la història de la humanitat s’han utilitzat per enterrar cossos.

Es tracta d’un espai d’uns 120 metres quadrats on els investigadors poden fer inhumacions controlant totes les variables que comporta cada enterrament, com el tipus d’estructura funerària, la posició i característiques del cos que s’enterra, el dia de la inhumació, les dades climàtiques i els elements que acompanyen les restes.

.

26 inhumacions

Fins ara s’han realitzat un total de 26 inhumacions de porcs (Sus scrofa domestica) enterrats en diverses estructures funeràries individuals. Si bé l’experiència pretén comparar l’estat de les restes en la fase esquelètica, segons com s’hagi produït la descomposició del cos (espai buit versus espai reblert) s’ha jugat amb diferents variables controlades, com són l’edat de l’animal, el sexe, les patologies i la causa de mort. En alguns casos l’enterrament ha estat amb calç, i en d’altres s’ha embolcallat l’animal amb una tela de cotó per veure la incidència de la roba.

La hipòtesi de partida dels investigadors és que exemplars de característiques molt similars i enterrats amb la mateixa posició però en estructures funeràries de tipologia diferent mostraran diferències esquelètiques al moment de la seva exhumació.

A finals de març es va fer l’última inhumació, i al llarg del mes d’abril s’han acabat els treballs d’adequació de les instal•lacions, donant així per acabada la primera fase del projecte.

D’aquí a uns dos anys els investigadors valoraran la idoneïtat d’ iniciar-ne la segona fase, que comportarà l’obertura de les estructures funeràries i l’excavació de les restes. L’exhumació es farà seguint una acurada metodologia arqueològica que permeti observar els elements ossis i la seva relació i posició amb total precisió.

.

Ampli ventall d’aplicacions

“Projecte Tafonòmic” vol ser un espai de recerca científica obert a iniciatives o programes d’investigació compatibles amb la recerca que s’hi està portant a terme.

El fet que es tracti d’un projecte experimental pioner i que els resultats de la investigació puguin oferir un ampli ventall d’aplicacions en relació al món de l’arqueologia i l’antropologia forense ha despertat ja l’interès d’altres àmbits científics, com la Unitat Canina dels Mossos d’Esquadra, -amb l’elaboració del seu nou programa d’ensinistrament caní per a la recerca de persones desaparegudes-.

També empreses de prospecció arqueològica s’han mostrat interessades en el projecte. En aquest cas per tal de validar l’ús de tècniques geofísiques en la localització i caracterització d’ inhumacions per a usos forenses o arqueològics.

El mosaic genètic està relacionat amb l’envelliment i el càncer

.

El mosaic genètic és la coexistència en un mateix individu de al menys dos tipus de cèl·lules amb diferent composició genètica. Aleshores es parla de mosaicisme i aquesta alteració, quan afecta a determinades regions del cromosoma, s’associa amb l’aparició d’algunes malalties.

Luis A. Pérez-Jurado.

El treball que s’ha publicat a Nature Genetics, que ha estat coordinat per Luis A. Pérez-Jurado, cap de la Unitat de Genètica del (CEXS) de la UPF i Stephen J. Chanock, del National Cancer Institute (NIH) a Bethesda dels EUA, posa de manifest que la presència d’aquestes poblacions cel·lulars en mosaic té relació amb l’envelliment i amb el càncer.

Aquesta recerca és la continuació d’un treball anterior realitzat per membres de la Unitat de Genètica del CEXS de la UPF, que ja va posar de manifest en el seu moment que el mosaïcisme és una font de variació genètica molt més comuna del que se suposava i que pot estar igualment present en individus aparentment sans.

.

El mosaic genètic, l’envelliment i el càncer

Els resultats del treball s’han obtingut de l’estudi d’una extensa cohort de pacients: 31.717 persones amb diagnòstic de càncer i 26.136 persones lliures d’aquesta malaltia, que han actuat com a controls,  tots ells procedents de quaranta-vuit estudis realitzats als NIH en el marc del Genome-wide association study (GWAS)

Les anomalies cromosòmiques s’han determinat a partir de mostres d’ADN provinents de sang i de saliva. Un total de 517 individus (0,89%) presentaven anomalies cromosòmiques. En els individus lliures de càncer la freqüència de poblacions cel·lulars anòmales augmentava clarament amb l’edat, essent del 0,23% en els individus amb menys de 50 anys i d’un 1,91% en els individus del grup d’edat entre 75 i 79 anys.

Localitació de mosàics genètics en el genoma. Imatge: UPF

Els resultats de l’estudi han mostrat que el mosaicisme és més freqüent en els individus amb càncer i, potencialment, podria ser un indicador per la detecció precoç del càncer, una prova per al cribatge de fases incipients del desenvolupament tumoral.

Efectivament, la freqüència de les anomalies en mosaic s’ha vist és més alta pels individus amb càncer, amb un 0,97% en front del 0,74% en els individus lliures de càncer. Amb una diferència encara més significativa si es tenien en conte només les mostres d’individus amb càncer obtingudes de forma prèvia a qualsevol diagnòstic o tractament.

Concretament, els individus diagnosticats de leucèmia han presentat una incidència més gran de mosaïcisme en mostres recollides fins i tot un any abans del diagnòstic, en comparació amb els  individus lliures de càncer.

.

Una línia de recerca amb múltiples contribucions

En aquest exhaustiu treball han participat una seixantena d’institucions de nou països diferents, un total de cent vuitanta-nou investigadors de tot el món, entre els quals hi ha Benjamín Rodríguez-Santiago i Olaya Villa, investigadors vinculats al qGenomics, spin-off o empresa derivada de la UPF que a més,amb Luis P. Pérez Jurado, són membres del CIBERER (Centro de Investigación Biomédica en Red de Enfermedades Raras).

Hi han participat també altres membres del CEXS de la UPF i el Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas (CNIO), Francisco X. Real, Gaëlle Marenne i Núria Malats, respectivament, a més d’investigadors del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL) i de l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica (IMIM), Manolis Kogevinas i Juan R. González,  que han desenvolupat el programari  per a l’estudi, conjuntament amb diversos centres de recerca internacionals.

El Barcelona Music Hack Day torna amb algunes novetats

.

En els últims tres anys s’han celebrat més de vint edicions del Music Hack Day (MHD) arreu del món, una iniciativa que ha impulsat la creativitat de la comunitat tecnològica en l’àmbit musical, fomentant la creació d’aplicacions multi-plataforma i la innovació.

Gràcies a l’èxit de l’anterior edició del Barcelona Music Hack Day (MHD), en el marc del ja consolidat festival Sónar, aquest any el Barcelona MHD 2012 es durà a terme els dies 14 i 15 de juny  al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), seu principal de SonarPro.

Imatge: UPF.

El Grup de Tecnologia Musical (MTG) del Departament de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (DTIC) de  la UPF,  que pertany a la xarxa TECNIO, és l’organitzador del Barcelona MHD 2012, com també ho va ser de l’edició d’octubre del 2010.

Algunes novetats que incorpora el Barcelona MHD 2012 són que les empreses podran presentar tot tipus de tecnologies i maquinari per a la creació d’aplicacions musicals, que s’augmenta el nombre de participants a 100,  i que tots els assistents rebran una entrada gratuïta  per assistir al festival Sonar divendres nit.

.

Dos dies de creativitat i intercanvi d’idees

El Music Hack Day (MHD) és una trobada internacional de dos dies que acull amants i entusiastes de la música, la tecnologia i la creativitat.

Aquesta iniciativa presenta l’ecosistema ideal per fer contactes i crear sinèrgies  entre els participants, ja què les activitats incloses afavoreixen la interacció entre els assistents amb l’objectiu de crear noves aplicacions digitals basades en diferents tecnologies musicals i compatibles  amb tot tipus de dispositius (tauleta, ordinador, mòbil, etc.).

El MHD que se celebrarà a Barcelona, els dies 14 i 15 de juny, en el marc del festival Sónar 2012 i inclou un seguit d’activitats com ara:

• Presentació de les eines tecnològiques més avançades de la mà d’empreses tractores dins de l’àmbit de la música digital i tecnologies musicals
• Sessió de desenvolupament o ‘Hack session’: 24 hores de treball ininterromput amb l’objectiu de crear aplicacions innovadores relacionades amb la música i el web
• Presentació de les aplicacions creades com a resultat de la Hack Session
• Entrega de premis a les millors aplicacions per part de les empreses patrocinadores de l’esdeveniment

Des de la primera edició a Londres el 2009, el MHD s’ha estès per tot el món passant per Berlín, Amsterdam, Boston, Estocolm, San Francisco, Barcelona, Nova York, Cannes, Sydney i Montreal. El Grup de Tecnologia Musical (MTG) del Departament de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (DTIC) de  la UPF, i centre TECNIO, va ser l’organitzador de la quinzena edició del MHD l’octubre del 2010.

El MHD és un esdeveniment d’èxit que ha vist passar més de 2.000 participants, ha permès la construcció de centenars de desenvolupaments o hacks i ha aconseguit que més de 125 companyies de música i tecnologia hagin donat el seu suport a aquest esdeveniment.

Aquesta edició 2012 del Music Hack Day a Barcelona s’organitza, com l’any passat, en col·laboració amb el festival SonarPro , una plataforma del festival Sónar en què es poden visualitzar, experimentar i conèixer les principals novetats del sector de la tecnologia aplicada a la creació, el marc perfecte per l’organització del MHD.

Oberta la convocatòria de participació per a hackers i empreses a aquesta web

Primer estudi sobre l’estat de la salut visual i la ceguesa de la població a Catalunya

.

A Catalunya, un total de 7.718 persones (el 0,1% de la població) són cegues, 574.000 (el 8,2%) ha patit o pateix cataractes i unes 300.000 persones (el 4,7%) declaren patir mala visió, és a dir, tenen alguna limitació greu de la vista que els impossibilita veure la televisió a dos metres fins i tot amb ulleres o lents de contacte.

Imatge: Wikipedia

En general, la mala visió o visió deficient es concentra més en el col·lectiu de persones amb menys recursos econòmics i menys estudis, i especialment en dones.

En relació a la situació laboral, les majors proporcions de mala visió es troben entre les persones jubilades (10,9%) i les que es troben en posició d’atur (7,2%). A més, les dones que estan aturades pateixen més deficiència visual que els homes aturats (un 7,8%, davant del 5,4 %).

Aquestes són algunes de les primeres conclusions del primer estudi sobre impediment visual de la població adulta catalana, realitzat per la professora Laura Guisasola, coordinadora de la Càtedra UNESCO de la UPC en Salut Visual i Desenvolupament de la Universitat Politècnica de Catalunya.  BarcelonaTech (UPC), sota la direcció de Ricard Tresserras, sotsdirector general de Planificació Sanitària de la Direcció General de Regulació, Planificació i Recursos Sanitaris del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. Aquestes primeres conclusions s’han publicat a la revista Medicina Clínica (Ed Elsevier Doyma).

L’objectiu de l’estudi, que encara no ha finalitzat, és determinar la prevalença de la mala visió a Catalunya i analitzar la relació d’aquesta amb les desigualtats socioeconòmiques, laborals i de gènere, factors que, fins el moment, no havien estat motiu d’estudi a Catalunya.

Segons l’estudi, en general, la mala visió o visió deficient es concentra més en el col•lectiu de persones amb menys recursos econòmics i menys estudis, i especialment en dones. Les persones sense estudis o amb un nivell d’estudis primaris són les que presenten prevalences més altes de mala visió: un 13,5% davant del 6,7% de les que tenen estudis. En relació a la situació laboral, les majors proporcions de mala visió es concentren entre les persones jubilades (10,9%) i les que estan a l’atur (7,2%). Pel que fa als sexes, les dones en atur pateixen més deficiència visual que els homes aturats (un 7,8%, davant del 5,4 %).

Els resultats obtinguts ofereixen una informació molt valuosa i inèdita que pot ajudar a la presa de decisions públiques i a la planificació en l’àmbit sociosanitari; i més tenint en compte que si actualment a tot el món hi ha 39 milions de persones cegues i 246 milions amb baixa visió segons estima l’Organització Mundial de la Salut (OMS), per a l’any 2020 es preveu que el nombre de persones amb ceguesa al món s’incrementarà fins als 76 milions. Un 80% dels casos de ceguesa es poden prevenir o curar.

Segons aquests primers resultats publicats, el 4,7% de la població catalana (282.125 persones) —el 5,3% de dones i el 4,1% dels homes—, declara tenir mala visió. Per edats, les prevalences més elevades de mala visió es concentren en el grup de persones de més de 75 anys. En aquest sentit, un 18,1% de les dones més grans d’aquesta edat pateixen mala visió. El percentatge de la població que pateix ceguesa és d’un 0,1%, d’aquest, un 0,1% són dones i un 0,2% homes.

Pel que fa a les cataractes, un 8,2% de la població a Catalunya declara patir o haver patit cataractes. Quant a la freqüència amb la que la població visita l’oculista, les dones superen als homes en un 4,4% i també prenen més medicaments per als ulls que els homes, un 5,7% de dones i un 2,5% d’homes.

El fet que el col·lectiu de les dones sigui, en general, el més afectat per la mala visió, segons la professora Laura Guisasola, “no té una resposta única, però coincideix amb els resultats d’anàlisi d’altres països industrialitzats, on la dona té el rol de cuidadora, la doble funció de treballar a dins i fora de casa, té una esperança de vida més llarga, però té més malalties”.

.

Enquestes de salut

L’estudi parteix de les dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) de l’any 2006 que aborda la temàtica de la mala visió a partir de sis qüestions concretes realitzades a 7.881 homes i 8.045 dones més grans de 15 anys. La mostra és representativa de cadascuna de les unitats territorials sanitàries de Catalunya.

L’ESCA és una enquesta amb caràcter d’estadístic oficial que aporta dades rellevants per orientar les decisions polítiques i per explorar aspectes de la salut i la malaltia a partir de la pròpia percepció dels ciutadans i ciutadanes.

Per fer el treball, s’ha considerat que patien mala visió les persones que han confirmat que tenien alguna limitació greu de la vista que li impossibilités veure la televisió a dos metres fins i tot amb ulleres o lents de contacte. També s’ha tingut en compte l’ús de medicaments per als ulls, les visites a l’oculista, la morbiditat i els trastorns crònics com ara la ceguesa, les cataractes, el glaucoma, l’error refractiu i altres alteracions oculars.

Les variables sociodemogràfiques analitzades han estat el sexe, l’edat, el nivell d’estudis, els ingressos per càpita i la classe social. També s’ha tingut en compte la dimensió laboral, amb les variables corresponents a treball remunerat, atur, jubilació i incapacitats.

Arran d’aquest estudi, que forma part de la tesi doctoral que Laura Guisasola realitza a la Universitat Pompeu Fabra, el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya està treballant en la modificació dels qüestionaris de l’Enquesta de Salut de Catalunya, incrementant o millorant les preguntes relacionades amb la salut visual de la població catalana.

Segons assegura Ricard Tresserras, del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, el nou qüestionari de l’ESCA “es començarà a aplicar el segon semestre del 2012 i permetrà obtenir dades més acurades i fiables, proporcionarà més informació per entendre bé el posicionament social i veure si és necessari intervenir sobre determinats grups socials en l’àmbit de la salut”.

Simposi Internacional Joan Fuster: Figura de Temps

.

Del 2 al 4 de maig tindrà lloc a la UB el Simposi Internacional Joan Fuster: Figura de Temps. Organitzat per l’Àrea de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada del Departament de Filologia Romànica de la UB, el simposi vol commemorar el 20è aniversari de la mort de Joan Fuster, però també els aniversaris d’algunes de les obres més emblemàtiques de qui ha estat considerat l’assagista valencià més important del segle XX. Les sessions es desenvoluparan a l’aula capella de l’Edifici Històric (Gran Via de les Corts Catalanes, 585).

Retrat de Joan Fuster per Josep Pla-Narbona. Imatge: Viquipèdia.

El Simposi Internacional Joan Fuster: Figura de Temps pren com a excusa els vints anys del traspàs de l’escriptor per commemorar molt especialment el seixantè aniversari de la primera anotació del seu Diari 1952-1960 i de Figures de temps; el cinquantenari de la publicació de Nosaltres, els valencians i El País Valenciano, i el quarantè aniversari de Literatura catalana contemporània. L’objectiu és fer una revisió crítica del que van significar els anys inicials de la seva obra, en el moment en què es van publicar, i del que signifiquen avui.

En aquestes jornades, en què participaran ponents de la UB, la UAB, la UV, la Universitat Catòlica de València, la UdG, la Universitat de Cambridge, la Universitat de Lió 2 i la de París 8, es farà una exposició de primeres edicions de llibres de Joan Fuster i d’altres materials bibliogràfics que permeten apreciar l’obra de l’escriptor valencià en tots els seus vessants.

En la sessió inaugural hi assistiran el vicerector d’Informació i Comunicació de la UB, Dr. Pere J. Quetglas; el degà de la Facultat de Filologia, Dr. Adolfo Sotelo; el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Sr. Oriol Izquierdo, i el professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UB i organitzador del simposi, Dr. Antoni Martí.

Joan Fuster. Imatge: UB.

Assagista, historiador, crític literari i poeta, Joan Fuster va ser un dels intel·lectuals més destacats de les generacions sorgides després de la Guerra Civil i una de les figures d’innegable influència en la vida social i cultural dels Països Catalans.

Membre agregat de l’Institut d’Estudis Catalans, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Premi de les Lletres del País Valencià i Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, va ser també nomenat doctor honoris causa per la UB i la UAB i president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. L’any 1992, a títol pòstum, li va ser concedida l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana.

La primatòloga Jane Goodall ofereix una conferència a CosmoCaixa Barcelona

.

La doctora Jane Goodall, cèlebre primatòloga anglesa reconeguda pels seus estudis revolucionaris a les selves de Tanzània, compartirà la seva valuosa experiència vital de més de mig segle d’incansable feina de recerca, conservació i educació.

Jane Goodall. Imatge: CosmoCaixa.

La jove intrèpida que va començar les investigacions el 1960 a la reserva de Gombe ens va permetre descobrir el fascinant món dels ximpanzés salvatges i va obligar a redefinir la nostra pròpia espècie.

Els seus mètodes i les seves observacions van canviar per sempre el paradigma científic i els seus valors la van impulsar a convertir-se des del 1986 en una de les més grans activistes en la defensa de les espècies i els ecosistemes.

Als 78 anys, Jane Goodall continua viatjant 300 dies a l’any per difondre els reptes que afronta el nostre planeta, compartir el seu missatge d’esperança i convidar-nos a treballar junts per un futur millor.

.

Sobre Jane Goodall i l’IJG

Jane Goodall és doctora en etologia per la Universitat de Cambridge i doctora honoris causa per més de 40 universitats del món. Ha estat distingida amb més de cent premis internacionals, inclòs el Premi Príncep d’Astúries d’Investigació el 2003 a Espanya, la Legió d’Honor de la República Francesa i el títol de Dama de l’Imperi Britànic.

De la mateixa manera, va ser guardonada amb la medalla Hubbard del National Geographic Society, el prestigiós Premi Kyoto al Japó, la medalla Benjamin Franklin en ciències de la vida, el Premi Gandhi-King per la No-violència i la medalla d’or Unesco.

L’abril del 2002, el secretari general Kofi Annan va nomenar la doctora Goodall missatgera de la pau de les Nacions Unides i va ser confirmada en la seva missió el 2007 pel secretari general Ban Ki-moon. El 2009 va ser nomenada per l’ONU patrocinadora oficial de l’Any del Goril·la.

Imatge: Wikipedia

L’any 1977 va fundar l’Institut Jane Goodall, una organització global sense ànim de lucre, que té com a objectius la investigació de la vida salvatge, la conservació de la biodiversitat i l’educació i el desenvolupament sostenible de les comunitats humanes.

A Espanya, l’Institut Jane Goodall es va fundar l’any 2006, amb seu a Barcelona. Desenvolupa programes propis d’investigació, conservació, educació i desenvolupament sostenible al sud del Senegal. L’IJGE també ha creat el programa Chimpamig@s, d’apadrinament dels 150 ximpanzés orfes rehabilitats a Tximpounga, per al finançament permanent d’aquest centre de rescat de l’IJG i la seva reserva natural a la República del Congo. Els fons dels socis i donants financen més projectes educatius i de reforestació, amb la qual cosa es crea ocupació i es dinamitza l’economia local.

L’IJG desenvolupa el programa educatiu Roots & Shoots (Arrels i brots), creat per Jane Goodall el 1991 per fomentar el respecte per tots els éssers vius i per l’entorn i l’entesa i la pau entre cultures. Dins d’aquesta filosofia, l’IJGE ha dissenyat el programa d’educació ambiental BioDiverCiutat, guardonat amb el Premi Acció 21 de l’Ajuntament de Barcelona.

També l’IJGE ha creat l’exitosa campanya de reciclatge de mòbils Mobilitza’t per la selva, per conscienciar sobre l’impacte de la nostra demanda tecnològica de coltan i altres minerals a la República Democràtica del Congo i per generar fons per als projectes educatius i de conservació impulsats per l’IJG en aquesta zona conflictiva de l’Àfrica.

Un estudi científic destaca el paper de les aus marines en la dispersió de paràsits

.

Per la seva capacitat de desplaçar-se a grans distàncies, les aus marines tenen un paper important en la dispersió i biodiversitat dels seus paràsits i també dels agents infecciosos que aquests puguin transmetre, segons remarca un treball científic publicat a la revista Biology Letters en què ha participat el professor Jacob González-Solís, del Departament de Biologia Animal i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la UB (IRBio).

Exemplars de l'espècie Sula leucogaster a Cap Verd (fotografia: Dr. Jacob González-Solís).

La recerca, que ha liderat Elena Gómez-Díaz, investigadora de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF), analitza la diversitat genètica de les espècies de paparres del complex Ornithodoros capensis en diverses espècies d’aus marines, entre les quals hi ha el mascarell bru i la baldriga de Cap Verd, en diverses illes de l’arxipèlag de Cap Verd. En el treball també hi han participat investigadors de la Universitat de Queen’s, al Canadà, i del Centre Nacional de la Recerca Científica (CNRS), de França.

.

Coexisteixen llinatges genètics molt distants

L’estudi revela que a l’arxipèlag de Cap Verd coexisteixen múltiples espècies d’aquest complex de paparres, que, a més, pertanyen a llinatges genèticament molt diferents entre si. Alguns d’aquests llinatges estan fortament emparentats amb paparres d’illes molt distants, de l’Índic, el Pacífic i l’Atlàntic.

Tal com assenyala el professor Jacob González-Solís, «el resultat més sorprenent és la gran diversitat d’espècies de paparres que s’han trobat en un únic arxipèlag com és Cap Verd. És inesperadament alta i mostra que poden coexistir diverses espècies críptiques de paparres en un sol lloc, que han estat transportades per moviments a gran escala d’ocells que crien en llocs tan distants com ara les Galápagos (Pacífic) o l’illa de la Reunió (Índic). En un sentit més ampli, aquest resultat posa de manifest la importància de la mobilitat dels hostes sobre la capacitat de dispersió dels paràsits, així com la capacitat d’alguns ocells de disseminar paràsits i malalties arreu del món».

Àrea de cria en una illa de l’arxipèlag de Cap Verd (fotografia: Dr. Jacob González-Solís).

La hipòtesi dels investigadors és que aquesta diversitat genètica no es pot haver generat per evolució a les mateixes illes a partir d’un únic llinatge de paparra original, sinó que ha de ser el resultat de diversos processos de colonització independents mitjançant els seus hostes, les aus marines.

.

Les aus joves transporten paràsits d’origen més distant

Un altre resultat sorprenent de l’article té a veure amb els grans desplaçaments migratoris d’aquestes aus i la seva fidelitat als llocs de cria. Segons han mostrat estudis recents, tant la baldriga de Cap Verd com el mascarell bru són capaços de desplaçar-se a grans distàncies. Per exemple, en el cas de la baldriga de Cap Verd, durant la migració es desplaça entre l’arxipèlag de Cap Verd, davant de les costes del Senegal, i la costa del Brasil, de manera que creua tot l’Atlàntic en els dos sentits.

Tanmateix, en l’època de cria aquestes aus tornen a les mateixes illes per establir-hi els nius. El resultat d’aquesta fidelitat és que hi ha una certa estructuració genètica en les poblacions d’aus, de manera que les poblacions de l’Atlàntic són genèticament molt diferents de les del Pacífic i l’Índic. Això contradiu que hi hagi intercanvi d’ocells reproductors entre illes tan distants, per la qual cosa, segons afirma la investigadora Elena Gómez, «es creu que són les aus immadures, d’un comportament més erràtic en els seus moviments i que no es reprodueixen, les responsables del transport d’aquests llinatges de paparra d’orígens molt distants a l’arxipèlag».

Aquest treball, pioner en l’estudi de la dispersió d’ectoparàsits d’ocells marins entre arxipèlags de diferents oceans, demostra que les aus marines dispersen paràsits a grans distàncies d’una manera regular. En paraules del professor González-Solís, «la capacitat de dispersió dels ocells marins és pràcticament imbatible en el món animal». Encara que les espècies del complex de paparres Ornithodoros capensis no són, que se sàpiga, portadores de cap malaltia, l’estudi posa de manifest la influència de les aus migratòries per dispersar patògens i determinar l’ecologia evolutiva i epidemiologia d’aquests organismes.

Investigadors de la UB i l’Hospital del Mar col·laboren en la identificació de nous gens relacionats amb el risc de fractures i d’osteoporosi

.

Els professors Daniel Grinberg, Susana Balcells i Roser Urreizti, del Departament de Genètica i de l’Institut de Biomedicina de la UB (IBUB), dins el marc del campus d’excel·lència internacionall Barcelona Knowledge Campus (BKC), en col·laboració amb l’Institut de Recerca de l’Hospital del Mar (IMIM), han participat en un estudi internacional per identificar nous gens que influeixen en el risc de desenvolupar osteoporosi i fractures òssies.

Daniel Grinberg i Susana Balcells, a la Facultat de Biologia de la UB.

En la recerca, que han liderat Fernando Rivadeneira i Karol Estrada, del Centre Mèdic Erasme, a Rotterdam (Països Baixos), hi han col·laborat equips científics de 50 centres d’Europa, Amèrica del Nord, Àsia i Austràlia.

El treball, que publica la revista Nature Genetics, es basa en una extensa metaanàlisi d’estudis d’associació de genoma complet (genomewide association studies, GWA) que ha permès identificar 56 loci genètics relacionats amb la densitat òssia i 14 d’associats a risc de fractures. La recerca s’ha dut a terme en el marc del projecte internacional Genetic Factors for Osteoporosis Consortium (GEFOS), finançat per la Unió Europea.

Tal com expliquen els experts de la UB, «l’equip estudia des de fa anys una cohort de dones postmenopàusiques de Barcelona, en col•laboració amb l’Hospital del Mar i amb el seu institut de recerca, l’IMIM, en concret amb els doctors Diez-Perez, Nogués, García Giralt i Mellibovsky, per a la recerca de gens responsables de la susceptibilitat a l’osteoporosi i les fractures». L’objectiu de la col·laboració és facilitar els genotips de 1.600 dones per a prop d’un centenar de polimorfismes d’un únic nucleòtid (SNP), els resultats dels quals s’han integrat en l’estudi multicèntric que es publica a Nature Genetics. Pels científics, «és important destacar que només sumant les aportacions de moltes recerques de tot el món es pot arribar a assolir resultats amb aquest elevat nivell de credibilitat».

.

Un factor clau localitzat en el cromosoma 18

L’estudi internacional, en què han participat 80.000 pacients d’arreu del món, és el més ambiciós que s’ha dut a terme fins ara en el camp de la genètica de l’osteoporosi, i ha revelat quins són els principals gens responsables de la susceptibilitat a l’osteoporosi i a la fractura òssia. Entre altres resultats, els experts han descobert en el cromosoma 18 el factor genètic més important en el risc de patir fractures.

L’osteoporosi és una patologia molt freqüent en persones d’edat avançada. Segons les estadístiques, prop de la meitat de persones que pateixen fractura de malucs després dels vuitanta anys, moren en el decurs de l’any següent.

En l’actualitat, la densitat mineral òssia és l’indicador principal que ajuda a diagnosticar l’osteoporosi i el risc de fractura òssia. En opinió de Fernando Rivadeneira, expert del Centre Mèdic Erasme i primer autor de l’estudi, «malgrat que la densitat mineral òssia no és perfecta per predir el risc de fractures, el nostre treball suposa un avanç sense precedents en la descoberta de la biologia oculta del sistema esquelètic humà, en haver trobat factors en vies moleculars que són crítics per a la biologia òssia i de potencial interès per a aplicacions terapèutiques».

.

A la recerca de noves estratègies terapèutiques

El nou estudi revela dades inèdites sobre l’arquitectura genètica i els mecanismes patofisiològics lligats a la variació de la densitat òssia i a la susceptibilitat a la fractura. Pels experts de la UB, «la recerca obre vies per identificar noves dianes terapèutiques que permetin lluitar contra aquesta patologia. Els reptes actuals ens portaran a aprofundir sobre el paper d’aquests loci i identificar les mutacions realment responsables de la patologia. Molts dels gens identificats eren desconeguts o no se’ls havia relacionat mai amb el metabolisme ossi, mentre que un grup d’aquests pertanyen a una via de senyalització ben caracteritzada, que és la via de Wnt. El gran desafiament científic és que cada gen aporta una petita quota de susceptibilitat i només la suma d’aquests efectes té finalment conseqüències directes sobre l’individu, fet que dificulta el diagnòstic de cada pacient».